Pasqual Pastor i Gordero, membre del MOC-València i l’Assemblea Popular València Contra les Guerres.
La inacció política davant l’acció climàtica natural
La dana ens ha mostrat la força destructiva del canvi climàtic. Aquest fenomen s’hi inscriu en el marc d’una urgència mediambiental on han convergit dos factors: d’una banda, l’acció natural desmesurada d’un clima el canvi del qual estem accelerant; i, d’altra, la inacció política, la passivitat davant les alertes de perill aportades per la ciència, afegit al bloqueig a escometre les infraestructures previstes necessàries.
L’evidència científica ve avisant-nos de que la natura està malalta, que pateix una progressiva destrucció ecològica, climàtica i energètica. És el resultat de la submissió a unes polítiques de depredació del territori i de l’ús insaciable dels limitats recursos del planeta. La dana és el crit de la Terra que ens interpel·la.
Ara bé, una vegada la ciència ens ha alertat, sense haver fet les adaptacions per a previndre-ho, ja no és un mer desastre natural. La no intervenció esdevé una responsabilitat política, social i penal. A qui hi ha que demanar comptes és a qui havia de fer i no ha fet, no al clima. I les víctimes del que ha passat tenen dret a saber per què.
Algú sap què és això del Sistema de Protecció Civil?
És l’organisme específic que, en principi, té la competència de gestionar les emergències. És l’eix que ha de vertebrar les polítiques públiques de protecció civil i d’intervenció davant les catàstrofes. Segons regula la Llei que el va crear, té la missió de mobilitzar i coordinar tota una maquinària d’entitats públiques i privades relacionades amb desastres.
Cal preguntar-se, on estava quan la dana? Perquè no és el que hem vist. El protagonisme de la intervenció pública se’l ha endut la UME, la Unitat Militar d’Emergències, quan aquest organisme no suposa més que la dotzena part dels cossos que integren el sistema públic d’emergències1.
Un ressò d’aquesta percepció és l’atenció que els mitjans de comunicació han prestat a l’actuació dels militars en comparació a la informació sobre el funcionament del Sistema Nacional de Protecció Civil. O sobre si s’havia previst un pla d’obres de prevenció. Tampoc s’ha vist el desplegament normatiu i de recursos que calia fer, ni sabem a qui li correspon què de la gestió de l’emergència. La profusa dispersió de les seues disposicions legislatives (centrals, autonòmiques i locals) abunda en la falta d’operativitat dels protocols establerts.
Per altra banda, segons la Disposició addicional setena de la llei que crea el Sistema Nacional de Protecció Civil disposa que no ha de suposar cap increment de la despesa pública. Xoca que es constituesca sense pressupost propi. Ho converteix en un organisme que naix mort.
Cap instància de l’administració (central, autonòmica, local) ha pogut mostrar cap pla vigent d'intervenció. La impressió és que tot s’ha estat improvisant.
Tampoc hi ha manera d’esbrinar cóm i des de quan s’han distribuït les competències queha d’atendre una calamitat tan complexa. Ni s’especifiquen les comeses assignades a cadascuna de les entitats presumptament implicades. La consellera d’emergències ni tan sols sabia del sistema d’alerta d’emergència a través dels mòbils. I un llarg etc.
Així que gairebé ningú parla de Protecció Civil. Del que es parla és de la UME. I, és normal perquè la gent el que veu circular pels carrers de la zona zero són els vehicles, la maquinària i els aparells que condueixen els soldats. Ells són els que disposen de les instal·lacions, de la tecnologia, dels recursos humans i materials necessaris pera afrontar la dana.
La Protecció Civil, un dret i un deure constitucional de la societat civil.
La dana ens ha fet més conscients de la nostra vulnerabilitat. Katiuskes, poals i pales han esdevingut les icones de la solidaritat. La ciutadania, no importa de quina ideologia, s’ha bolcat en ajudar. Una riuada de voluntariat ha acudit aviat al desastre, arremangada, preguntant-se: què puc fer? Un impuls natural ha mobilitzat persones de totes les edats i condició, arribades de tot arreu, per a prestar tot tipus de serveis: netejant cases i carrers, repartint aigua i aliments, acompanyant en l’aflicció. Resulta reconfortant, en un temps d’exacerbació de la individualitat, sentir-se formant part de gent que encara manté l’impuls espontani de protegir-se uns als altres com a persones, seguint la tradició de Avui per tu, demà per mi, en defensa del bé comú.
Aquesta resposta de la població civil és la que consagra la Constitució com un dret i un deure de la ciutadania en la defensa de Espanya (art 30.1). Comesa que preveu regular en casos de greu risc, catàstrofe o calamitat pública (art 30.4) com a tasca corresponent en primera instància a la societat civil i no a una instància militar. La Carta Magna circumscriu la funció de les forces armades a garantir la sobirania i independència d’Espanya, defendre la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional (art. 8), és a dir, cap competència explícita respecte a la protecció i defensa de les catàstrofes meteorològiques. Ben entés que en casos d’emergència la societat civil i l’Estat tenen el dret i el deure de disposar de tots els recursos al seu abast, tot incloent (per suposat) els del seu exèrcit i no només el d’una unitat militar.
Per què es va crear la UME?
La dictadura militar de Franco va crear l’estructura de l’exèrcit com una societat tancada dintre de la societat civil. Militars amb llurs famílies feien vida a part en els seus espais propis d’habitatges, hospitals, economats, escoles, clubs esportius i socials. Ser militar configurava una forta identitat de militància apologètica en la ideologia nacionalcatòlica del franquisme.
Autobús de l'UME en Massanassa, dos mesos després de la dana. Foto de Fernando García.
Per neutralitzar l’efecte negatiu d’aquesta anomalia sobre la democràcia els governs de la transició tractaren de construir una imatge de l’exèrcit (sobre tot arran la integració en la OTAN) associada a missions exteriors de tipus humanitari de l’ONU. I, quant a l’interior, Bono, ministre de Zapatero, planteja la creació de la Unitat Militar d’Emergències (UME) com si l’exèrcit fora una ONG, a la qual li havia caigut la N. El portaveu (un militar) del PP al Senat la qualificà de balafiament i capritx faraònic. La resposta de Bono ens aclareix per què es va crear la UME: perquè calia millorar la imatge de l’exèrcit davant la societat. I així ha sigut. La dana ha palesat cóm l’opinió pública té assumida aquesta funció d’assistència militar en la catàstrofe.
Però, són les emergències una qüestió que correspon a l’exèrcit?
No. A qui correspon és al Sistema Nacional de Protecció Civil, constituït amb aquesta finalitat. És una entitat que integra també a la UME. Però, és hora de preguntar-nos-ho, no està l’exèrcit solapant la imatge de la intervenció en l’emergència de l’Estat i de la societat civil? És a aquest organisme a qui li correspon. I si no es veu així és perquè l’organisme que està dotat dels recursos necessaris no és Protecció Civil sinó la UME.
Ara bé, la condició de militar no afig cap grau de millora, ni d’efectivitat a l’acció. L’eficiència de la intervenció militar està sobrevalorada. En qüestions bèl·liques la història dona testimoni continuat de la inutilitat dels exèrcits en la resolució dels conflictes. El recurs a la guerra s’ha demostrat que no és sinó la certificació del fracàs de la intel·ligència. Mai cap guerra ha resolt cap conflicte. Solament acredita la superioritat de la força destructiva del victoriós, mai la prevalència de la justícia. I quant a qüestions civils, donar preferència a l’acció militar suposaria invertir l’ordre del principi de subsidiarietat. En qüestions civils, la preeminència correspon a la iniciativa civil.
Per altra banda, la societat civil disposa de moltíssims recursos humans amb competències sobradament acreditades. Tant si ho considerem des del punt de vista quantitatiu (per la diversitat de competències professionals que abasta la societat civil) com des del punt de vista qualitatiu (per l’excel·lència dels nivells d’especialització científica i tècnica assolits). Ambdues perspectives revelen su rellevància fonamental en el cas de situacions de crisi. Les emergències actuals assoleixen un grau de complexitat tal que requereixen la cooperació multidisciplinar de molts agents, lligats a perfils professionals molt especialitzats (geòlegs, hidròlegs, enginyers, arquitectes, urbanistes, etc.) És tracta de perfils professionals molt allunyats de la formació que es sol impartir a les acadèmies militars. Situacions on l’exèrcit ha d’ocupar un lloc subsidiari respecte als experts de la societat civil.
Vehicles militars, aparcats en un parc infantil, en Massanassa. Foto de Fernando García.
En la societat civil la raó no la té u per damunt dels subordinats. Sinó que es el resultat d’una construcció multifactorial, al sí de la interacció de les competències professionals implicades, treballant en equip.
Per tot això cal que tots els recursos necessaris estiguen disponibles en la Unitat d’Emergències que és qui té la competència: el Sistema de Protecció Civil (dins del Ministeri de l’Interior), interconnectat amb tota la xàrcia administrativa de l’Estat (Central, autonòmic, provincial, comarcal i municipal) i la xàrcia civil d’entitats (col·legis) professionals i ciutadanes integrables en la cooperació civil de l’emergència social.
Si la defensa de la població en catàstrofes correspon a la societat civil i no a l’exèrcit:
- cal replantejar l’assignació dels pressupostos (generals de l’Estat, autonòmics, provincials i municipals) amb la dotació de recursos escaients. Fins ara no han sigut significatius. I
- cal transferir al Sistema Nacional de Protecció Civil els mitjans (plantilles de personal, instal·lacions, vehicles, maquinària i econòmics) que actualment disposa la UME. És a dir, procedir a deixar-li caure la M a la UME, traslladant els seus recursos al desplegament normatiu i dotacional propi del Sistema.
Article complet per a descarregar en pdf
1 Serveis Tècnics de Protecció Civil i Emergències, Serveis de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament Prevenció i Extinció d'Incendis Forestals, Forces i Cossos de Seguretat, Serveis d'Atenció Sanitària, d'Emergència, la UME de les Forces Armades, òrgans de coordinació d'emergències de les CCAA, Tècnics Forestals, Agents Mediambientals, Serveis de Rescat, Equips d'identificació de víctimes, Persones de contacte amb les víctimes i els seus familiars.