El 15 de mayo se conmemora el Día Internacional de la Objeción de Conciencia, una fecha elegida en el Encuentro Internacional de la Objeción de Conciencia (ICOM) organizado en 1985 por grupos pertenecientes a la Internacional de Resistentes a la Guerra, IRG, o War Resisters' International, WRI en sus siglas en inglés.
Tal com figura en su página web, la IRG reivindica el 15 de mayo como el día en que se recuerda y se celebra la resistencia de los objetores por la paz, su negativa a tomar las armas y participar en la guerra, a lo largo de la historia y hasta el día de hoy.
La IRG fue fundada en 1921, en los conocidos como "Encuentros de Bilthoven". Un grupo de personas, algunas de ellas provenientes de la International Fellowship Reconciliation (IFOR), una agrupación pacifista internacional con referentes ideológicos cristianos, se reunieron en esa ciudad de Holanda y constituyeron una organización llamada Paco (Paz en esperanto). A diferencia de la IFOR, esta nueva Internacional aglutinaba no solo a creyentes, sino a agnósticos, ateos y humanistas, sin que la ideología o creencia religiosa fuera determinante para la organización. En el momento de su fundación se adoptó una declaración de intenciones que todavía figura en su web y que debe ser asumida por quien desee adherirse a la Internacional: “La guerra es un crimen contra la humanidad. Por eso me comprometo a no apoyar ninguna guerra, de ningún tipo, y a luchar por la eliminación de todas sus causas”.
Els Congressos Internacionals de Pau eren usuals en aquells anys i tenien una llarga tradició, des que se celebrara el primer a Londres en 1843. En un d'aquestos congressos, en 1891, es va crear l'Oficina Internacional Permanent de la Pau (PIPB), que feia costat als grups antimilitaristes, advocava pel desarmament, la creació de tribunals internacionals de justícia i la mediació en els conflictes entre Estats. Tolstoi va intervindre en el Congrés Suec per la Pau de 1909, on va dir: “La veritat en el seu sentit més profund està en el que ja es va dir fa centenars d'anys: No mataràs”.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial i la brutalitat que li va seguir va fer que algunes d'aquestes iniciatives desaparegueren, al mateix temps que va propiciar unes altres igualment compromeses amb un món sense guerres. La Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (Women´s International League for Peace and Freedom, WILPF) va començar a gestar-se en el Congrés Internacional de Dones de la Haia de 1915, una organització que unia feminisme amb pacifisme, propiciada per Catherine Marshall, d'una llarga trajectòria i que encara continua vigent, amb estatus consultiu en Nacions Unides, base a Ginebra i oficina a Nova York.
L'esperanto, inventat per Ludwik Lejzer Zamenhof en 1887, no sols pretenia ser un idioma universal, sinó un instrument que afermara la fraternitat i l'entesa entre els éssers humans, més enllà de les fronteres i les llengües. Els grups esperantistes van proliferar per tot el planeta. A Barcelona va sorgir el grup Paco Kaj Amo (Pau i Amor), els rumbs del qual va documentar Dolors Marin en "Anarquistes, un segle de moviment llibertari a Espanya". La vocació pacifista dels seus membres, coneguts com els "pacamanoj", els va portar a editar publicacions on proclamaven els ideals als quals el seu nom feia honor. Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, en 1939, van cremar el local on es reunien, destruint tots els seus arxius i propietats.
En un llibre editat pel grup Dones de Negre contra la Guerra (Xarxa Pacifista de Dones de Negre) i publicat per l'editorial La Malatesta, "Mujeres que se opusieron a la Primera Guerra Mundial", documenta la vida i activisme de nombroses dones capdavanteres en la creació d'organitzacions pacifistes entre finals del segle XIX i principis del segle XX, oblidades o menystingudes per la història, quan no eclipsades per la figura dels homes que van ser els seus companys, com és el cas de Dora Black (nom de soltera), esposa de Bertrand Russell, reconegut pel seu posicionament antibel·licista. Daura Russell (nom de casada) va acompanyar a Russell en la seua campanya contra el servei militar obligatori, va ser cofundadora de l'escola progressista de Beacon Hill (1927-1932) i va organitzar la Caravana de Dones per la Pau de 1958 que va recórrer diversos països d'Europa, des d'Edimburg fins a Moscou, reivindicant el desarmament nuclear.
A Espanya van destacar figures com les de Carmen Karr i Alfonsetti, escriptora, feminista, musicòloga i publicista. Va ser fundadora i presidenta del CFPC, el Comité Femení Pacifista de Catalunya, organització antimilitarista creada en 1915.
Sobreïx també la figura pacifista d'Amparo Poch i Gascó, de qui val la pena llegir la seua biografia escrita per Antonina Rodrigo ("Una dona lliure. Metgessa i anarquista", en edicions Flor del Vent). Durant el franquisme va haver-hi diversos intents de fer desaparèixer l'expedient acadèmic de la doctora Poch: en les 28 assignatures de la Facultat de Medicina de Saragossa va obtindre matrícula d'honor. Poc temps abans del colp d'estat feixista de 1936, va contribuir a fundar com a presidenta la Lliga Espanyola de Refractaris a la Guerra, federada a la IRG i amb José Brocca com a representant en el consell d'aquesta última. Amparo Poch va ser també una de les fundadores de l'organització anarquista Dones Lliures i José Broca va fundar L'Ordre de l'Olivera, que propugnava l'antimilitarisme i la insubmissió o deserció enfront de l'exèrcit.
Les declaracions i intencions pacifistes sorgien per onsevulla en un període de la història caracteritzat per les guerres i les noves armes. La Constitució espanyola de 1931, la de la Segona República, establia en el seu article 6é: “Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional”. Des de llavors cap altre ordre constitucional ha contemplat en l'Estat espanyol aqueixa clara declaració pacifista que considera a la guerra i als exèrcits com a institucions creades pels éssers humans, susceptibles de ser abolides, com ho van ser en alguns llocs l'esclavitud i en tots es tracta d'abolir el patriarcat. Hui dia, cap partit polític aposta en el seu programa electoral per una desmilitarització de la societat, la desaparició dels exèrcits i l'abolició de la guerra com a instrument de relació i política internacional. Les noves guerres fetes pels països que es consideren "democràtics" reben ara altres noms, com: intervencionisme humanitari, missions de pau o guerres justes.
El concepte de seguretat armada que propugna l'Estat, governe qui governe, xoca frontalment amb el concepte de seguretat vital que defensem des del pacifisme i la noviolència
Les organitzacions i trobades pacifistes no són motiu de notícia, enfront d'aparadors de la guerra com la pròxima Fira Internacional de la Defensa (FEINDEF) que se celebrarà a Madrid del 17 al 19 de maig en el recinte firal d'IFEMA, amb consentiment de l'Ajuntament de la capital i de la Comunitat de Madrid. Aquesta fira, venuda eufemísticament com una oportunitat per a “projectar internacionalment les capacitats industrials, tecnològiques i de R+D del nostre país en matèria de defensa i seguretat”, no és més que una exhibició de la producció d'armament, amb la intenció de la seua venda i exportació, la qual cosa comunament es coneix com a tràfic d'armes.
Segons el Ministeri de Defensa aquesta fira fa una invitació especial a països “principalment de la Unió Europea, Hispanoamèrica, Orient Mitjà i del Nord d'Àfrica”. És a dir -i com s'explica en la pàgina Desarma Madrid-, està orientada a vendre i exportar armes als escenaris de les guerres que produeixen la migració de les persones refugiades i que després els principals països exportadors d'aquestes mateixes armes rebutgen acollir.
Espanya és el seté exportador d'armes del món i el tercer que més ha crescut en l'última dècada. A l'opacitat i secretisme, en quant a la despesa real de les mal anomenades “missions humanitàries”, un eufemisme del que és intervencionisme pur, se suma el desconeixement del destí real de les armes que embenem a altres països, com ara Ucraïna, l'Aràbia Saudita, o Turquia, principals clients de l'Estat Espanyol.
El concepte de seguretat armada que propugna l'Estat, governe qui governe, xoca frontalment amb el concepte de seguretat vital que defensem des del pacifisme i la noviolència, que atén les causes estructurals de la violència, i incideix en un model de defensa nacional que ens protegisca de la pobresa, la desocupació, l'explotació, la violència masclista, la discriminació, la falta de protecció sanitària, la ignorància en totes les seues formes i una infinitat d'agressions diàries contra la ciutadania.
Llàstima que la idea d'acabar amb la guerra en totes les seues formes no siga present en l'agenda política, més aviat al contrari, les formacions polítiques que ens governen o que pretenen governar-nos, són proclius a encoratjar el terrible i miserable negoci de les armes.
El dia que desapareguen els exèrcits, institució patriarcal inventada pels homes, no per les dones, desapareixeran les guerres i els qui es beneficien d'elles. Encara hi ha qui creu amb fermesa –els qui creiem- que aqueix dia arribarà tard o d'hora, encara que ens diguen il·lusos o ingenus. Mentrestant, continuarem actuant, com per exemple, en aquest 15 de maig, signant a favor dels desertors i objectors de consciència russos, ucraïnesos i bielorusos i movilitzant-nos contra obscenitats com la Fira Internacional de la Defensa.
Text adaptat i actualitzat de l'article de Chema Álvarez Rodríguez, publicat en El Salto, el 15/5/2019:
"15 de mayo: Día Internacional de la Objeción de Conciencia".